La seva obra s’estén durant mig segle i se centra en el documental.
Va ser un dels més distingits representants del cinema amateur de casa nostra, i passats 60 anys des de la realització d’algunes de les seves pel·lícules, aquestes conserven una frescor i una sornegueria que les fan tan vigents com reivindicables. El seu autor, el cineasta terrassenc establerta a Matadepera Carles Barba Masagué, va morir aquest dimarts a l’edat de 97 anys.
Nascut l’any 1923 i dedicat al comerç vinculat al sector de la llana, Barba va començar a filmar les seves primeres pel·lícules a principis dels anys 60, amb documentals com “París” (1962), “Pinceladas romanas” (1963), o “Los sanfermines” (1963). La seva particular visió de les grans ciutats continuarà amb “Barcelona, Barcelona” (1963), remuntada dotze anys més tard amb el títol “Aspectes i personatges de Barcelona 1964” (1975), i on establirà les bases del cinema que farà a partir de llavors: oferir una calidoscòpica, punyent, àcida, divertida, a voltes excessiva, i definitivament apassionant visió de la condició humana.
Posseïdor d’una personalíssima manera de fer cinema que es pot reconèixer en qualsevol fragment de la seva obra, per petit que sigui, les seves pel·lícules estan enriquides amb subjectius i càustics comentaris que són un magnífic aparador del món que va viure. I si bé és cert que la seva manera de filmar és més aviat plana, el temps no ha manllevat valor als seus films, al contrari, l’ha incrementat.
Altres títols de la seva filmografia seran “Barcelona Show” (1967), “La primera Copa de Mundo de Hoquei” (1971), “23 Rue Jacob” (1976), “Wagner: evocacions” (1980) o “Richard Strauss” (1986), “Les cúpules daurades” (1988), “De terrassencs” (2000), “Barcelona, Barcelona... els qui la passen puta, els qui la passen bomba” (2009).
L’obra de Barba està dipositada a la Filmoteca de Catalunya.
A la foto, Barba fotografiat per Cristina Calderer.
